LA FORJA ARTESANA

Publicada en

Tradició i progrés

Història de la forja

Història de la forja
Història de la forja

Es diu que als inicis de la forja s’han de situar en el moment en que algun avantpassat remot de fa més de 10.000 anys, va començar a colpejar un tros de coure natiu o d’or amb la intenció de modificar-l’hi forma.

Però quan la forja artística, tal com l’entenem ara, adquireix entitat pròpia és en l’època del romànic. S’afirma que els miniaturistes que il·lustraven les caplletres dels manuscrits eren els dissenyadors de les ferramentes que veiem en esglésies i castells. Qualsevol ferrer sap prou bé que no és tan fàcil passar d’una miniatura a una obra de forja.

 

Personalment crec que aquestes obres varen ser el resultat d’un diàleg obert entre miniaturistes i ferrers. Sigui com sigui, aquell deuria ser l’inici de la col·laboració entre dissenyadors i artesans, continuat desprès pels tracistes i mestres d’obres, i mes tard pels arquitectes. Però de ben segur que sense una bona entesa entre les habilitats d’aquells tracistes (el que ara en diem disseny) i els coneixements tècnics de com elaborar-ho ( el que diem ofici) difícilment haurien nascut les magnífiques obres de la reixeria del gòtic, el renaixement, el barroc i el neoclassicisme, o la diversitat d’obres del modernisme i noucentisme.

L’historia d’aquella col·laboració va durar fins ja iniciat el s.XX, després del modernisme, es va posar fi al llarg moment de glòria de la forja artesana, i als ferrers se’ls va girar el món. Els arquitectes, que tant els havien mimat, varen deixar de veure en el ferro una matèria apta per materialitzar els seus projectes i es varen limitar a ficar-lo dins del formigó. Durant el primer quart de s.XX, de tallers de forja artística n’hi havia molts, molt ben equipats i amb bons professionals.

Però el fet de quedar orfes dels seus tradicionals dissenyadors (i també creadors de feina) varen buscar la salvació mirant cap a les formes del passat, que coneixien prou bé i per a les quals tenien una gran quantitat d’utillatges; això els va abocar a trencar-se en ells mateixos, escudant-se en l’aureola de la glòria passada. Al cap d’un temps d’aquella situació, ja a mitjans del segle XX, es va produir una certa revaloració dels objectes arqueològics, i per això alguns dels ferrers que subsistien es varen dedicar a reproduir objectes de forja de les col·leccions d’alguns museus, com la del Cau Ferrat de Sitges o la del Museu Episcopal de Vic.

 

el inici de la forja
el inici de la forja

En aquell moment es varen fer alguns intents d’introduir els nous conceptes de disseny en la forja, però sense gaire èxit perquè l’estètica dominant anava per altres cantons. La revifalla de la forja artesana va atraure a molts aprofitats sense escrúpols que es van dedicar a imitar obres, per això alguns professionals actuals de la forja es presenten com a “últims ferrers”, i són capaços de copiar reixes, baranes,…, de llibres o fotos. Aquesta visió de la forja com a un ofici del passat va ser recolzada pels dissenyadors, que amb la seva tendència minimalista i polida, xocaven frontalment amb els esforços dels pocs ferrers que maldaven per donar una nova imatge a l’ofici i col·laborant encara més a crear l’estereotip que l’estètica del ferro forjat era apta únicament per a obrers “rústiques”, a les antípodes de l’estètica del nou disseny que ells imposaven.

De forma paral·lela a aquesta situació, al llarg de la primera meitat del s.XX estava naixent entre alguns artistes, principalment escultors, una mena diferent d’entendre l’estètica del ferro, descobrint-hi un nou camp de possibilitats d’expressió plàstica. Als ferrers més tradicionals aquesta incursió cap a les seves matèries no els va fer cap gràcia i s’ho miraven com l’aventura d’uns quants artistes eixelebrats en busca de notorietat. Encara que soni a tòpic no podem deixar d’anomenar alguna vegada més aquells pioners: Gargallo, Juli González i de rebot també Picasso, que varen experimentar amb les tècniques de la forja amb obres de format relativament discret.

Passant de mitjans del s.XX, l’anomenada “Escola Basca” es manifesta amb força: Oteiza, Chillida, Basterretxea, … i poc després una segona generació sorgida a d’altres indrets de l’Estat, Chirino, Alfaro, Gabino,… Algunes d’aquestes obres assoleixen dimensions impressionants. Ja cap a l’últim quart de segle arriben els components d’una tercera generació d’escultors forjadors: Plensa, Sergi Aguilar, Susanna Solano, Pep Ricard, Ernest Altés, Enric Pladevall, Josep Plandiure, Francesc Morera, i una llarga llista d’escultors que actualment continuen en actiu i que ha diversificat el concepte de forja fins a límits insospitats. Treballs que des de l’ofici de ferrer (i des del diccionari) s’haurien qualificat de serralleria, embotició, oxitall, soldadura, mecanitatzació, etc. s’han etiquetat genèricament com a forja sense cap matisació.

La fusió
La fusió

Amb això la forja com a expressió etimològica ha perdut concreció, certament, però també ha obert el seu camp d’aplicacions cap a aquestes altres activitats germanes. Alguns d’aquests escultors van obrir el seu camp d’activitat a la creació i producció d’obres de forja aplicada. Veritables escultures amb funcionalitats pròpies de les arts aplicades. Als ferrers més tradicionals, aquesta descoberta de noves formes de la forja i l’eixamplament cap a nous sistemes de treball del ferro, no els va ampliar l’horitzó.

Menys encara entre els més puristes que, centrats en la fornal i l’enclusa, cultivaven un fort recel cap a tot el que vingués d’arquitectes, artistes o dissenyadors en general. Ja cap a finals del s.XX, arquitectes i dissenyadors evolucionen cap a nous plantejaments i els treballs artesans ja no són vistos com a espècies en extinció necessària. Però quan això arriba la forja tradicional ja està a la llinda de l’extinció. D’aquella generació de ferrers majorment arrapats a la forja tradicional, cal ferne algunes excepcions que varen saber evolucionar amb els temps i fins i tot s’hi varen avançar. L’exemple més clar en les nostres contrades és en Miquel Xirau, de Vilanova del Vallès. Ell ve d’una tradició familiar de ferrers, però això no l’ha encotillat i s’ha sentit prou lliure per experimentar i crear noves formes de forja, introduint-t’hi materials com l’inoxidable, el coure i l’alumini, amb resultats estètics certament brillants.

La comarca del Vallès és el principal testimoni de les obres innovadores i valentes d’aquest professional, que ell mateix mostra sense cap recel a tothom qui s’hi interessi. Altres professionals mereixen també esser esmentats pel seu esforç de superació en aquests obscurs temps heroics. D’alguna manera podria representar-los en Víctor Conillera, perquè batallant contra incomprensions de tota mena ha mantingut la seva labor professional i pedagògica des d’una situació de quasi anonimat. El podríem erigir com a representant d’altres companys del Gremi de Ferrers, que també han batallat a l’ombra per travessar aquesta maltempsada. En una altra pla, però també a la resistència, hi podem trobar en Valldaura, en Miquel Noguera, en Jaume Coma, en Josep Vila,… entre alguns d’altres. Dins d’aquesta línia també, però des de una altra perspectiva, cal citar a l’Enric Amblàs, de Vic, un perfecte exemple de com treballar en col·laboració amb dissenyadors i arquitectes. Al seu taller hi ha fet pràctiques bona part dels que ara configuren la nova generació de ferrers. La nova generació ens ha portat els nous ferrers.

escultura i art en el nostre gremi
escultura i art en el nostre gremi

Són persones que no han trencat amb el passat de l’ofici, però encaren la vida des d’un punt mira molt més obert, tant de conceptes com de tècniques. Son professionals ben preparats, adaptats a la societat actual i sense l’encotillament mental que tenien els vells ferres exclusivament a la fornal i l’enclusa. A to amb els temps actuals, valoren la llibertat creativa per sobre de les tècniques, ampliant així el seu camp de possibilitats professionals i artístiques. Aplica sense prejudicis qualsevol novetat tecnològica que vagi en benefici de la seva creativitat.

Han adoptat de la forma més natural el plantejament estètic dels escultors avantguardistes i la professionalitat dels ferrers tradicionals sense que això els produeixi cap contradicció, trencant d’aquesta manera una absurda barrera que fins fa ben poc, semblava infranquejable. D’aquesta síntesi d’artista i ferrer ha sorgit un nou tipus de professional que tant es pot qualificar d’escultor que fa forja aplicada com de forjador que fa escultures.

Es evident que des del punt de vista pràctic no hi ha cap diferència i per a ells això és només una qüestió d’etiquetes que no sembla preocupar-los gens ni mica. Des de sempre, qualsevol professional de la forja que mereixi aquest nom, ha sigut un bon expert en els treballs de fornal i enclusa. Però la majoria d’aquests nous ferrers, a més de dominar les tècniques de tota la vida, tenen una sòlida base artística, coneixen bé els nous sistemes de treball dels metalls i senten un notable plaer per l’experimentació de noves formes, materials i tècniques.

Són persones essencialment creatives que aboquen la totalitat dels seus coneixements en cada nova creació, com qualsevol altre artista seriós. Te’ls pots trobar fent una reixa o uns llums, creant una nova escultura, preparant uns gravats per la propera exposició, aquarel·lant il·lustracions per un conte, escrivint poesia, exposant les seves creacions fotogràfiques, creant una nova col·lecció de joies, catalogant les troballes metàl·liques d’un jaciment arqueològic, … Actualment aquests nous ferrers ja són colla.

En aquesta trobada anual que organitza el poble d’Alpens, amb l’Enric Pla al cap davant, el grup va augmentant més i més, i ja fa goig de veure: a més del propi Enric Pla podriem citar-ne una bona colla més: en Pep Hubach, els germans Illamola, en Pep Domènec, l’Eudald Vilalta, l’Antoni Estanyol, l’Oriol, en Felip, en Dídac, la Guillermina, en Juanjo, en Quim,… (És cert que en aquesta llista encara no hi ha gaires noies , però havent ja superat els prejudicis de gènere, aquesta nova generació acull amb goig a les que ja s’estan obrint camí en el treball professional del ferro). Molts d’aquests nous ferrers han creat els seus propis tallers i marcant el seu propi estil ofereixen la seva obra que és ben acceptada per la societat. Ja no els cal anar a la recerca de la seva identitat professional.

Tradició i progrés
Tradició i progrés

Ja l’han trobada! Tradició o progrés? El dilema es va aclarint, i de la millor manera possible! Els nous ferrers s’han decantat per totes dues coses assumint la riquesa que els aporta l’ofici de sempre, actualitzant-lo i incorporant-hi noves tècniques i nous materials, i amb l’assoliment d’un gruix de coneixements artístics i experimentals que els situa de ple en el món de la creativitat i la cultura universal. Per tot el que s’ha comentat, em sembla que tenim motius més que suficients per celebrar l’arribada d’aquesta nova era de la forja artística i dels seus forjadors: els Nous Ferrers.