Fa un temps que, per part d’institucions, judicatura, inspecció de treball, polítics i premsa s’ha obert un front contra els autònoms que acaba de reblar el sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda, Gestha.
Quan s’opina sobre les persones autònomes, pocs ho fan posant-se en la nostra pell. Som, segons dades oficials, 556.048 autònoms a Catalunya, dels quals 331.130 som persones físiques, el 60% del total. La major part de nosaltres sense personal a càrrec nostre; per tant, podríem parlar d’autoocupació.
Contínuament es diu que el 86% cotitza per la base mínima, però ningú afegeix els problemes de tresoreria que suporta una persona autònoma quan necessita pagar al comptat en moltes ocasions per tal de poder accedir a béns i serveis necessaris per al seu negoci, i cobra en els terminis que pot, ja que en la majoria de les situacions l’autònom és la baula feble de la cadena, sense possibilitat d’exigir ni preu ni condicions de cobrament.
Tampoc es recorda que el cost de l’autònom per a la Seguretat Social és molt inferior al dels treballadors per compte aliè. Tant per les poques baixes per salut que s’agafen com per la tendència a perdre poc temps anant al metge si no és imprescindible.
Les tensions de tresoreria afegides al poc ús de les infraestructures sanitàries del país i als dubtes respecte a les pensions futures, han contribuït a aquesta opció dels autònoms per les baixes cotitzacions en Seguretat Social.
En la meva opinió, el sistema de cotització i pensions està viciat no només respecte dels autònoms sinó de tota la població que treballa. Si les pensions estiguessin vinculades a tota la vida laboral i no només als últims anys es reduirien els incentius a cotitzar per sota del que és adequat. Així mateix, per al càlcul de la pensió s’haurien de considerar els anys cotitzats i no els anys de la persona que cotitza, i establir un termini per tal d’assolir la pensió màxima. En aquest sentit, la cotització de més anys dels necessaris s’hauria d’incloure incrementant el percentatge de pensió a obtenir per sobre del 100%.
Centrant-nos en la proposta que els autònoms cotitzin per ingressos, començo per avançar que em sembla correcte vincular el que s’obté amb la cotització, encara que crec que hem de concretar què volem dir quan parlem d’ingressos i com es va ajustant el que cotitzem en raó del que generem.
Respecte a què s’entén per ingressos, cal dir que inclouen tot el que factura qualsevol empresari restant-ne els impostos que es paguen. Les persones autònomes, encara que mai es parla de nosaltres en aquests termes, som persones empresàries, ens organitzem la nostra feina, responem dels deutes del negoci i no tenim ingressos segurs ni estables. Aquesta realitat posa sobre la taula que el nou sistema ha de procurar no agreujar la situació de tresoreria dels autònoms, de forma que no pugui qüestionar la continuïtat del seu negoci.
Cotitzar directament sobre els ingressos suposaria, per als autònoms que estan en negocis que necessiten materials o serveis directes per poder generar-los, un esforç de tresoreria molt important. En aquest sentit, crec que com a mínim s’hauria de pensar que la referència sigui el marge brut. En els ingressos d’un negoci que fabrica un producte el marge brut es veu més clar; en els ingressos d’un negoci que presta un servei, possiblement la diferència entre els ingressos i el marge brut té poca rellevància, però no en tots.
Però com definim “marge brut”? Podem dir que són els ingressos restant-ne els materials/serveis necessaris per poder generar-los. Si parlem per exemple d’una perruqueria, els materials necessaris serien els productes que consumeix per generar els ingressos (laques, tints, assecadors…). Per a un advocat pot ser la necessitat de contractar una persona especialista per a una tasca concreta.
Cotitzar sobre la base del marge brut seria, com a mínim, menys discriminatori entre els autònoms. Però cal trobar una solució per tal d’adaptar les cotitzacions a la manca d’estabilitat dels ingressos dels autònoms. Aquesta adaptació sobre els ingressos també ha de tenir en compte la tresoreria dels autònoms.
Creiem que aquesta problemàtica és més difícil de resoldre si l’Administració visualitza el canvi de sistema com una ocasió per augmentar els seus ingressos i no com un mètode per equilibrar les aportacions de tots els ciutadans de l’Estat.
Amb una visió de llarg termini el més normal seria establir un sistema optatiu per als autònoms entre les següents opcions:
- Cotitzar mensualment segons els ingressos (marge brut) obtinguts en el mes liquidat d’acord amb les seves dades comptables.
- Cotitzar mensualment d’acord amb els ingressos (marge brut) obtinguts en el trimestre anterior. Aquesta cotització s’aplicaria a tot el trimestre posterior.
- Cotitzar mensualment en el mateix nivell que ho estan fent ara i regularitzar-ho una vegada tancat l’exercici.
A excepció de la primera opció, en què no caldria fer cap regularització atès que la cotització es fa en tot moment de conformitat amb els ingressos (marge brut) obtinguts, en la resta de les opcions s’hauria de produir una regularització en el moment de presentació de la declaració de l’Impost sobre la Renda. La regularització hauria de ser en ambdós sentits, tant per menor cotització com per cotització superior a la que correspongui. Aquesta proposta intenta cobrir les condicions esmentades respecte a la realitat dels autònoms no societaris: ingressos molt variables al llarg de l’any i amb una tresoreria força ajustada. Possiblement, per als autònoms societaris que tenen un salari més o menys fix la solució sería una altra, com ara establir unes taules de cotització segons l’import i aplicar-les d’acord amb el salari establert.
De tota manera, no vull deixar de recordar que el problema de les pensions és força més complicat de resoldre que modificar les cotitzacions dels autònoms i que és un problema molt greu que cap Govern ni Parlament de l’Estat fins ara ha abordat amb serietat. Des del 2004, en què vaig assistir a la presentació d’un estudi sobre la situació i el futur de les pensions a Espanya, estic esperant que s’actuï en conseqüència. Des d’aquell moment he assistit a nombroses conferències sobre el tema i he llegit documents al respecte, l’últim aquest any al Col·legi d’Economistes de Catalunya -conferència-debat ”El model públic de pensions a Espanya. Particularitats a Catalunya. Altres models existents”-, i sempre he tret la mateixa conclusió: és urgent trobar la solució perquè aplicar-la serà lent i no és només un problema de cotitzacions sinó, també, del sistema de cotització i de la corba de població existent.
Des del 2004 han passat 15 anys i encara estem en els preparatius, ni tan sols en el punt de sortida. En tot aquest temps l’anomenada generació “baby boom” ha arribat a l’època de jubilació i això ha acabat de tensionar el sistema.
Per finalitzar només vull recordar que les persones autònomes som un col·lectiu gran i variat i que culpar-nos de certs problemes és injust en si mateix ja que és una definició generalitzada.