El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la seva sentència de 30 de gener de 2023, ha apreciat l’estimació parcial d’una indemnització complementària a la legalment taxada per l’acomiadament d’una persona treballadora.
En el cas sotmès a consideració del Tribunal Superior de Justícia, la persona treballadora va ser acomiadada el 27 de març de 2020 (un dia abans de la publicació del Reial decret llei 9/2020) per causa justificativa d’índole productiva per la caiguda de vendes i cancel·lació dels serveis que col·loca la mercantil al mercat derivada de la COVID.
La persona treballadora, en la data de l’acomiadament, no comptava amb el període mínim de cotització per accedir a la prestació per desocupació i, en la sol·licitud de condemna, en demanava la seva reparació en suma de 10.554,80 euros que es correspondrien pel període compres entre el 29 de març de 2020 i el 29 de novembre de 2020.
La persona treballadora entén que l’empresa va optar, en un exercici d’acció discriminatòria per raó d’antiguitat, a l’amortització del lloc de treball de manera fraudulenta en tant que era més econòmic procedir a l’acomiadament que incloure-la en l’ERTO que posterior es va sol·licitar per la mateixa a l’autoritat laboral quan, posteriorment a l’acomiadament, es va publicar el Reial decret llei 9/2020 en virtut del qual es facultava a la instrucció d’ERTO per causa objectiva vinculada a la situació de pandèmia promocionada pel brot epidemiològic del virus SARS-CoV-2.
Front aquesta casuística, entén el TSJ de Catalunya que la discriminació per raó d’antiguitat no es troba recollida en l’article 14 de la Constitució espanyola de 1978 pel que, tot podent ser una causa prohibida i determinant d’improcedència, considera que no hi ha una vulneració del dret fonamental que comportaria necessàriament la qualificació de nul·litat de l’acomiadament. Tanmateix, és vàlid que l’empresa en aquell moment optés pels remeis que tenia a l’abast en aplicació de la normativa vigent i que, per això, s’optés per un acomiadament en comptes de l’ERTO per causes vinculades a la COVID-19. Tot i això, no entén que concorrin les causes al·legades com a caràcter estructural sinó que, havent-se suspès els serveis, l’empresa va patir una situació conjuntural que no podia justificar un acomiadament.
Respecte al reconeixement d’indemnització complementària a la prevista legalment per conceptes de danys morals i lucre cessant, el TSJ de Catalunya entén que, de conformitat amb el caràcter dissuasiu de la indemnització conforme al Conveni 158 de l’OIT, hi ha supòsits excepcionals en què ha d’operar analògicament l’apreciació d’una indemnització complementària quan, amb la indemnització legal, no hi hagi una quantia suficient i no es compensi prou a la persona per la pèrdua d’ocupació i concorri una clara i evident il·legalitat, frau de llei o abús de dret en la decisió empresarial. En tot cas, i havent-se de basar en criteris objectius, la indemnització complementària pot integrar els conceptes que realment es trobin degudament quantificats i acreditats. En aquest sentit, l’al·legació genèrica i indeterminada de danys morals és rebutjada pel Tribunal, però entén que sí que pot tenir lloc una indemnització complementària per lucre cessant en tant que, essent una situació conjuntural, podria haver accedit a la prestació d’atur extraordinària per raó de la COVID des de l’1 d’abril de 2020 fins al 20 de juny de 2020 (moment de finalització de l’estat d’alarma) que quantifica en 3.493,30 euros enfront dels 10.554,80 euros demanats per la persona treballadora.
