HISTÒRIA D’UNA COMPETÈNCIA FORÇADA PER LES CIRCUMSTÀNCIES
Bombers obrint puerta Históricamente els Bombers han estat un dels serveis dedicats als salvaments de qualsevol tipus. Dins de les situacions lleus de “compromís” estaven els oblits de claus i similars que els bombers solucionaven sempre que se’ls deia.
Fins als anys vuitanta aquest treball puntual era només això, una cosa de poca transcendència pel que fa a nombre i freqüència d’obertures. Els mètodes dels bombers eren per descomptat, i deixant al marge llegendes urbanes d’enderrocar portes sense motiu real, molt més espectaculars i vistosos que els dels serrallers a l’ús. Despenjar-se per escales de corda, pujar amb autoescales extensibles o braços articulats etc i colar-se per qualsevol finestra o balcó amb la més mínima escletxa. El nivell d’incidència pel que fa a la “competència” amb els serrallers era molt poc significatiu, però és clar hi havia el “al·licient” que el servei de bombers era completament gratuït.
Rapela partir de mitjans dels vuitanta aquest tema va començar a ser preocupant pel que fa a l’increment exponencial del nombre de serveis que sol·licitaven l’obertura de les portes per diferents motius, la majoria d’ells oblits o pèrdues de claus, amb o sense risc potencial afegit, com podrien ser focs encesos a la cuina, escalfadors de gas, estufes de butà etc. Fins a tal punt va arribar el tema a fer-se preocupant, que els bombers comptaven amb “clients habituals” que en ocasions tenien la barra de dir coses com: “les altres vegades, van entrar per aquella finestra …” o similar. L’increïble rècord d’obertures en 24 hores de servei va ser en un dissabte que es van dur a terme 33. Anem el somni de qualsevol empresa del gremi de serrallers!
Arribats a aquest punt a principis dels noranta, i essencialment per salvaguardar els recursos tècnics del servei de bombers, es va prendre la determinació, seguint la tònica general en les grans capitals de posar un preu de mercat, en base als recursos tècnics i humans empleats, al servei d’obertures de portes. La cosa va quedar sota el criteri de convertir en “Assistència Tècnica” totes les obertures que fossin originades per negligència o descuit de l’ocupant i no hagués risc potencial en l’habitatge. Aquestes van començar a tenir un cost elevat, molt per sobre de les tarifes de qualsevol empresa de serralleria ètica (hi ha altres que no ho són i gorregen sense consideració). La resta de les situacions on hi hagués qualsevol risc que afectés tant a persones com a béns, continuaria sent un “Salvament” i seria com sempre un servei gratuït.
Cal fer notar, i dono fe d’això, que mai es tracte, almenys en aquest cas, d’un afany de lucre. El seu objectiu era dissuasori per tal de no mobilitzar innecessàriament recursos importants per a coses de poca importància, desguarneciendo la ciutat per a coses de més calat. D’altra banda hi havia també la competència involuntàriament deslleial que s’estava produint amb el sector de serralleria.
És curiós veure com la mitjana habitual que era al voltant de 8/10 obertures diàries, va passar en molt poc temps a ser 8/10 setmanals, mensuals, anuals …… Empíricament va quedar demostrat que “buidar la butxaca” ajuda de manera molt eficient a recuperar la memòria, de fet molt més que el fòsfor o altres complexos vitamínics.
En l’actualitat les obertures per oblit de claus (sense cap risc) realitzades pel servei de bombers anualment es poden comptar amb els dits de les mans.
